Vaig néixer a Barcelona el 1981, al Camp d’en Grassot. D’adolescent, de xamfrà en xamfrà i discman en mà, imaginava com seria ser músic, cantar com en Freddie Mercury i tocar la guitarra com en Brian May.

La realitat és que el meu primer directe va ser una mica més modest: vaig decidir que volia aprendre música tot tocant el tamborí, amb la meva cosinada, al concert sorpresa que vam regalar als meus avis paterns per celebrar les seves noces d’or.

Com tants altres músics, també sóc arquitecte de formació, un ofici que comparteixo amb amics de l’altra banda on toco i que té la llavor en l’època universitària. El que vaig aprendre allí fa que em plantegi el que faig —ja sigui una cançó, un disc o una web— a partir de conceptes.

Al capdavall, m’he acabat convertint en una mena d’arquitecte de lletres que encaixa paraules, música, imatges i textures. D’aquí que la part que gaudeixo més d’aquest món particular sigui la creació: ensopegar amb una idea, treballar-la des de zero i modelar-la com un tros de fang fins que es defineix com una nova entitat pròpia.

Nostàlgic i somiatruites de mena, em fascina tot allò que evoqui altres temps: un plànol d’arxiu, una ràdio antiga, una eina de la qual no conec el nom… També m’encanten els mots en desús i els idiomes en general, em rebeŀlo cada cop que un corrector automàtic assenyala un diacrític obsolet, i sóc —ehem— especialista a fer jocs amb paraules aparentment inconnexes.

Tant és així que, si us fixeu en el meu nom i cognom, hi descobrireu l’etimologia d’aquest projecte personal: Jardí*Polar, un espai on conflueixen cançons, formes i colors.